CONTES AL LORETO

L’Antonio, Luis, Iolanda, Covi, Palmira, Peña… Dídac i els educadors que els acompanyaven, i jo… i Sant Jordi i la princesa Pamfilona, el drac Golafre i el rei. L’encarregat del xiringuito de el Loreto també hi era, de lluny, és clar, pujant i abaixant el volum dels “cuarenta”, vigilant l’hort i les gallines, però amb un ullet posat en l’espectacle. Aquest món –el dels contes- ja ho té això. De vegades et demanen fer coses imprevistes, com anar a una ermita a mig matí i narrar contes a un públic especial, tan especial com qualsevol públic. Uns  són especials perquè són petits, altres perquè ja són grans, altres perquè van en cadira de rodes, o perquè els donen de menjar a la boca tot i tenir edat d’afaitar-se. I què? Una estoneta de fantasia, una mica d’aire fresc sense l’ajut de tubs d’oxigen. Em cal dir que és una sort poder fer aquesta feina. No sempre, és clar, però de vegades  acabes amb la sensació de ser un privilegiat. Parles, t’escolten, camines per llocs imaginaris –els veus i els toques- No puc dir altra cosa que gràcies.

                Ara els  ajuden a pujar a la furgoneta. Se’n van. Em pregunto què els he aportat. Acaricio els cabells de la Panfilona –gràcies petita, has estat bé en els braços de la Palmira? No ha permès que el drac t’espantés. Mira-la –la Palmira- puja al cotxe, pensarà en nosaltres?

Què fa la vaca? Muuuu

I el llop? Muuuuu

Dimecres 5 de juny de 2013  amb gent de La Tutela