Un soldat se’n va a
la guerra, amb sabates de xarol. La camisa ben planxada i una branca de poniol!
Hi havia una vegada
un pagès que n’estava fart de la seva feina. Cada dia es llevava abans que no
sortís el sol i no parava al tros fins el vespre i to per quatre cols i
pastanagues. Tenia les mans brutes i inflades i la seva roba era vella, les espardenyes
foradades i un barret de palla on s’hi
adormien els ocells.
Un dia va veure a
tres nois la mar de pinxos que passejaven. Reien, feien posat de ben menjats i
calçaven sabates de xarol, camisa planxada i un barret nou. Eren soldats. El
pagès els va demanar per la vida a la caserna i ells li van dir que allò era
bona vida: menjaven quatre cops al dia, vestien elegants i la seva feina consistia
en fer passejades amb el fusell i de tan en tan anar al camp de tir a fer punteria.
El pagès va decidir
fer-se soldat i a partir d’aquell dia li
va canviar la vida. Però un dia va arribar la noticia que hi havia guerra i que
els soldats havien d’agafar els fusells per a matar enemics. El pagès, que mai
no havia sortit de casa seva no entenia res, fins que li van dir que agafés
fort l’arma i quan veiés treure el cap a algú li endegués un tret. Això no li va agradar i molt menys quan va
veure que al seu voltant també queien al terra amics seus. Va pensar que això
de fer de soldat no era tan bonic com semblava, així és que va deixar el fusell
i se’n va tornar cap a casa convençut que més valia fer de pagès que anar a
matar persones. Va veure que pel terra
havia una guitarra i se la va penjar al coll, que més valia carregar un
instrument musical que no pas un fusell. Com que no havia massa cosa de menjar
es va omplir el sarró de rosegons de pa i ell que sí , va girar cua per
tornar-se’n a casa.
“Duc pa sec al sac,
m’assec on sóc i el suco amb suc” anava cantant mentre feia camí, fins que se
li van acabar les provisions que duia al sarró. Així és que va entrar en un
poble decidit a demanar una mica de recapte als veïns, a canvi ell tocaria la
guitarra i cantaria la seva cançó.
“Senyors i
senyores, amb vostès el soldat cantaire! Una cançó per un rosegó! –va proclamar
instal·lant-se a les escales de l’església.
Però
tot i que cantava i cantava ningú no obria les finestres ni les portes de casa.
Així que va decidir de trucar personalment, porta per porta, demanant per la
caritat de déu una mica de menjar o una peça de roba neta. Però ai làs! Arreu
on demanava la gent li negava caritat, fent-lo fóra de casa
-No
ho saps que la guerra ens ha deixat sense res! No en volem de rodamóns , fóra!
No
s’ho podia creure. Com podia ser que les persones s’haguessin tornat així? Ni
un tros de pa li volien donar.
Doncs
el soldadet va pensar que calia d’escarmentar a aquella gent tan poc generosa i
se’n va pensar una. A la sortida del poble hi havia els safareigs, on unes
joves rentaven roba i xerraven. Ell s’hi va apropar i els va proposar de fer
una sopa de pedres. Que només li calia una marmita plena d’aigua i un bon foc per
a fer-la bullir, ja que tenia tres pedres del riu que farien una sopa més que
bona. Les noies van pensar que no tenien res a perdre i de seguida li van
portar l’olla gran, la van omplir d’aigua i van calar un foc que ben aviat va
fer bullir l’aigua, aleshores el soldat, amb posat misteriós hi va llençar les
pedres i tot remenant l’aigua va flairar el vapor i va dir que aquella sopa
pintava molt bé. (continuarà)
